El teatre emociona. Necessariament. En tot cas, si surts del teatre i no t’has emocionat gens ,l’obra es un fracàs. Al menys per tu com a espectador.
L’altra dia vaig anar a veure la obra La vida por delante. Fa temps que està en cartell i estan totes les entrades venudes, cada dia. L’obra l’ha triat i dirigit en Josep Maria Pou.
No la “caga” mai, el Pou.
Es un home de teatre. Com a actor per a mi, es de lo milloret que hi ha.
Perquè emociona, perquè arriba.
Sap fer passar l’emoció de l’escriptor, a l’emoció de l’actor fins a l’emoció de l’espectador.
El teatre agrada perquè “toca”.Toca els sentiments, les vivències pròpies i les connecta amb les del que escriu i del que interpreta.
Es art.
L’art és això.
La paraula, enganxada del tot amb el gest i la veu dels actors (el llenguatge no verbal) crea un fil directe amb el públic.
A l’hora, tots els que seiem junts compartim, sense voler, experiències personals i diverses, cadascú les seves. (Fins i tot pot fer una mica de vergonya. Com si els del costat poguessin sentir els teus pensaments).
Només al final, quan aplaudim,ens fem conscient d’aquesta inevitable comunió.
El Pou mostra i demostra la seva sensibilitat, perquè quan no fa d’actor i es dedica a acostar al públic alguna cosa que li ha interessat i munta l’obra i dirigeix els actors, també ens arriba a través de la veu directe dels altres.
Aquesta vegada , ha fet de la Conxa Velasco ,una actriu popular, -que omple cada dia només pel seu nom-, una artista. Amb aquell pòsit de sensibilitat delicada, senzilla però profunda que caracteritza l’art. L’autenticitat i la sinceritat.
Al començament la representació em va fer por que se’m faria pesada.
Sembla que no passa res.
Tenia la sensació que llegia un llibre, i prefereixo llegir sola que no pas en una butaca no massa còmode (no hi havia cap mes entrada lliure).
Però ben aviat vaig entrar en el joc.
Sobre tot de la mà de la interpretació del nano jove , que ara he vist que es diu Ruben de Eguia, .El noi em va acostar a les ànimes dels personatges, o a allò que les ànimes tenen en comú amb la meva, i amb la de tots.
L’art és universal.
La Velasco, que jo la veig com la típica actriu histriònica i força narcisista, al Teatre Goya s’entrega. Es fica en un paper que la fa més vella i mes lletja i s’hi entrega. Té la generositat de pensar en arribar més que en lluir.
Personalment penso que el mèrit es d’en Josep Maria Pou.
Et fa entrar en la ment del seu personatge.
Aviat començo a interioritzar coses que m’arriben.
Els temes que toquen son personals per tothom. Qui no té mancances afectives? Qui no sent la soledat?
El teatre és balsàmic. Cura.
Veus el teu dolor en el dolor dels personatges i els estimes.
L’obra, que en sí mateixa i d’entrada no és pas transcendent, fa un recorregut per diferents temes personals i col·lectius propis de la nostra societat i comuns a tots els pobles. M’interessa menys el breu pas pel tema de Israel i Palestina.
En canvi em fa comprendre de fons, l’educació en les religions i la diferència que fa entre races i nacionalitats o cultures, o religions.
Veig com l’educació penetra profundament en la personalitat de cada individu.
També capto l’intent d’educar amb respecte.
Les races no fan diferents els homes, però sí la cultura, i la cultura la rebem, no està pas en l’organisme físic.
El tòpic de la puta bona persona, pren un realisme que fa la història creïble.
I el noi és genial.
L’actor i el personatge acaben sent u.
El metge de la família també educa el noi. Li diu coses molt interessants. (Per cert el Canut, el que fa de metge, no m’agrada gens).
Li diu al noi que, té fusta d’artista, però pot ser no farà mai res.
Es la fusta de Victor Hugo i de tots els grans. Es la sensibilitat especial dels artistes. Que es té o no es té. Que hi ha qui la té i no arriba a manifestar-la.
La sensibilitat del que comprèn la duresa de la vida i la pot expressar en l’art.
Em provoca una angoixa immensa el tema de la mort i de l’eutanàsia.
Es angoixa i tristesa.
I a qui no?
La Velasco intenta acceptar la seva vellesa a través del seu personatge.
Quina sort que té.
Quan l’actriu glamorosa, aplaudida, admirada, perd la bellesa de la joventut i de les gràcies naturals i gratuïtes , li queda el talent, la passió, l’entrega, la generositat i l’amor.
L’amor de l’actriu i el gran amor del personatge, una vella amb molts pocs prejudicis, astuta i amb una immensa capacitat d’estimar i de deixar-se estimar.
Vet aquí com una “obreta” pot ser intranscendent, pot esdevenir art.
Maig 2009
Rosa Maria Pujol